D’ocell
lliure a ànima lliure.
(Text
original)
Sempre he volgut escriure’t alguna cosa més
enllà d’un missatge de whatsapp mig elaborat i crec que és just el moment. Tot i que no sóc escriptor(almenys d’aquests)
intentaré vestir-lo ben maco i que sigui amable a la vista. Potser l’ordre dels
pàrrafs no és l’adequat, però els he anat escrivint com em sortien i col·locant
més o menys amb intenció.
T’estimo, i això no canviarà. T’he estimat una
barbaritat, i jo continuava dient-me a mi mateix que no, que era només
“chocheria”, però la realitat és que estic enamorat fins al fons. Potser aquest
ha estat l’error. Feia anys que no sentia res per ningú que no fos pura
atracció física, i amb tu he tocat el cel. En els meus somnis aquest cel durava
molt de temps, i teniem fills oberts de ment, empàtics, carinyosos i madurs com
cap altre. Viviem en una masia al camp(ara és real) i fèiem excursions cada cap
de setmana amb els gossos, quan no estavem llegint o tocant la guitarra mentres
preniem el sol al pati, morenos com gitanos tot l’any. Ho sento si t’he agobiat
algun cop amb això però notava que em seguies el joc, així que potser són
paranoies meves. Potser tot això t’ho escric perque és una paranoia meva,
potser tot està bé i sóc jo l’únic que ho detecta diferent. No ho sé.
Crec que m’he convertit en un gelós i això no
m’agrada. No un gelós controlador però sí que m’he obsessionat amb la idea de
que em deixèssis per qualsevol altre que fos més guapo, o més vegano, o més
activista, o més qualsevol cosa(que no costaria gaire).
Ets la noia amb la que sempre havia somiat, i
t’ho dic molt en sèrio. Jo, tot i que em considero molt sexual, no sóc capaç de
mantenir relacions sexuals amb qualsevol persona, per traumes, complexes i
desconfiança en mi mateix. Però amb tu és diferent. Com si estiguèssim fets per
estar connectats, l’un dins de l’altre, i aquí és quan em sento segur. El sexe
amb tu és màgia, és passió, és com hauria de ser la vida de veritat. Conec cada
centímetre del teu cos, i el recorro amb amor, delicadesa i passió. Qualsevol
part del meu cos em val per dibuixar un quadre en el teu. Ja no dic res del teu
aspecte, que senzillament em maravella i em deixa enlluernat cada cop que
aprecio el teu cos nu. Em costarà veure’t a l’escola i no fixar-me en tu, i
imaginar-nos cavalcant salvatges al llit, a la cuina, o enmig del camp. Com ja
et vaig comentar, crec que t’hauràs de trencar una dent, o cremar-te mitja
cara, fer alguna cosa per tal d’estar més lletja i així no desfer-me a cada
moment que et veig.
Ets com una muntanya russa. Amb tu tot són
altibaixos, i això està molt bé a l’estiu, però ara som a l’hivern i necessito
calor. Calor constant.
No t’estic fent culpable de res, de fet estic
enfadat amb mi mateix, perquè he sigut cabut amb tu, i no he vist que m’estava
donant de cap contra una paret. He intentat ajudar-te al màxim, crec que no puc
fer res més, mai havia treballat tant amb una noia i estic esgotat. No puc
donar més de sí, ho he fet tot i no ha estat suficient. No penses per tots dos,
i això no ho puc canviar. No confies en mi, jo ho noto així, i em sap greu
perque no tinc res més que bones intencions amb tu. Esperava fer-te sortir una
mica del pou. He fallat. M’he fallat.
Algún cop li he comentat això a algún amic i
m’ha dit que ja trobaré a la meva persona. Jo li dic que ja la he trobat, ets
tu, jo ho sé. Aquella suposada persona que hem de buscar ferotgement a la vida
perque sense ella no estarem complets(vaya sarta de tonteries jaja) ets tu. I
ja t’he dit mil cops que crec cadascú de nosaltres som una sola persona i així
ha de ser, no obstant sí que crec que pots trobar algú amb qui estiguis a gust,
i amb qui comparteixis camí, els teus dubtes i les teves inquietuds. Algú amb
qui et sentis com a casa. Aquesta persona per mí ets tu, però jo no ho sóc per
tu. No puc lluitar contra això, no vull lluitar contra això.
No m’imagino un trajecte sense tu, però tot es
passa i ens en sortirem.
T’estimo lliure, t’estimo.
